Pantega

Pantega

Pantega, en occitan, c’est Ephippiger ephippiger, l’éphippigère des vignes, une espèce d’orthoptères de la famille des Tettigoniidae. Elle avait presque disparu de nos vignes, comme bon nombre d’insectes. Pourtant,  il n’y a pas si longtemps (nous l’avons vécu !) dans certaines vignes près des garrigues, elle était chassée et considérée comme nuisible car elle pullulait sur les souches et occasionnait des dégâts conséquents en mangeant les feuilles.

Nous avons maintenant plaisir à la voir promener son ventre replet et son sabre dressé, ovipositeur inoffensif.

Le rouge 2017 ressemble beaucoup au 2016. Il  été vinifié sans soufre et sans ajout de levures. Il gagnera a être ouvert à l’avance ou carafé, ou à être conservé encore quelques années (mais nous avouons manquer de patience…)

La pantega apparaît peu dans la littérature, comme souvent ce qui a trait au monde paysan…

Voici pourtant un extrait de « Lison », le roman de Clardeluna, écrit en occitan :

SULFATAR (CLARDELUNA, in Lison)

Dins la comba de Font Galharda, Lison e Pinta sulfatavan. Un solelh de plomb devorava tot, e las cigalas arremassadas per centenats suls ametlièrs e sus las figuièras que capejan de sus enlà sus la garriga, las cigalas n’i aviá que per elas. Lo zin-zin zin-zin montava, traucant las aurelhas, moriguènt dins un sospir, per tornar renàisser e morir sens pausa, d’oras e d’oras.

De tot costat del camin estreit ont lo solelh cremava las èrbas e las caucidas, las vinhas s’estaloiravan, bavardas e pomposas. Una vegetacion fòla, resulta de l’engrais vojat a manats e de la pluèja, amaga lo sòl, semblant aprometre vaissèls versants e tinas refofantas. Mas jos aquela rauba de princessa bramava un còrs de borrelada. Lo mildió devorava los rasims, e vengudas de la garriga estèrla cap a aquela tèrra promesa, las pantigas, bèstias rusadas e marridas, amagavan jos las fuèlhas son còrs mirgalhat de negre e de jaune. Las caliá tuar sens repaus, e las femnas n’avián un vomit d’esclafar tot lo jorn aquelas panças redondas e tibadas.

Tot rajolant de susor jol capèl claufit de fuèlhas, Pinta n’anava peniblament dins las turras e las caucidas. A dreita, a gaucha, a dreita, a gaucha, la lança fasiá lo vai-e-ven sens s’arrestar, d’un branle totjorn lo mèmes, sens pressa, sens alonguis, gèste de la luta pacienta que coneisson plan totes los que vivon de la vinha.

Al fons de la vinha, pròche de la dotz, Lison fasiá la sulfata dins una semal. Lo trabalh èra dur. Tota peltirada de costat pel bròc de coire, forçada a cada pas d’encambar las vises, lo cotilhon plen d’espangassats, la filha tot còp trabucava, lo pè cercant l’aplomb sus aquelas turras que semblavan de fèrre. E la vinha èra longa, longa, coma la vida d’un malurós ! Pinta, coma a l’acostumada, trabalhava e ne motissiá pas una. Pasmens, arribat a la fin de la laga, Pinta graulèt :

Sòi escanat de set.

E sens quitar la machina, agantèt lo flascòl vestit qu’èra al fresc dins la gorga, e l’escorriguèt sulcòp.

(Mercé a l’amic Alan Roch que trapèt aquesta perla…)